Entrevista a Lyona (Marta Puig)

Marta Puig (Esparraguera, 1979). Dissenyadora gràfica que es dedica a realitzar videoclips com a hobby.

Una afició prou encertada si tenim en compte que ha realitzat els darrers vídeos, entre d’altres, de Love of Lesbian, Mürfila, Anna Roig i L’ombre de Ton Chien; o, l’últim, per Hyperpotamus.

Comparteix els vídeos que realitza a webs com YouTube o Vimeo i publica(va) les seves fotografies a Fotolog (D.E.P.). Ara també a Facebook i Twitter, on es dóna a conèixer sota el nom de Lyona (“la meva màscara”, explica).

La seva presència a Internet fa que els músics es fixin en el seus treballs anteriors i s’hi posin en contacte per demanar-li que converteixi en imatges les seves cançons a través dels seus vídeos.

Internet és més útil com a eina de difusió de la teva obra o com a xarxa social on trobar nous projectes i contactes professionals?

Una cosa ve lligada a l’altra. Si ensenyes una cosa i agrada és normal que algú vingui i et demani: “Mira, vull que facis això”. Tots els videoclips que he fet han sigut gràcies a Internet. Penjava fotos a Fotolog i els Love of Lesbian em van contactar a través d’allà. Els havien agradat les fotos i van proposar-me fer un videoclip. El vaig fer i, mica en mica, fas un videoclip per Love of Lesbian, el penges a Internet, el veu algú i te’n demana un altre. Tot a través de les xarxes socials.

Ha canviat el món de la música?

A part de que hagin pogut baixar les vendes per culpa d’Internet, la gent escolta molta més música que abans, es posa a escoltar grups que potser d’una altra manera no els hauria escoltat mai. Ho veig també en l’escena que hi ha a Barcelona o a Espanya en general. Hi ha un boom de grups nacionals. Abans compraves un disc d’un grup d’Anglaterra, el valoraves més per ser de fora. Ara tens més accés a tot, escoltes de tot. Ha fet que grups d’aquí agradin més, connectin amb la gent.

És difícil treure benefici econòmic de penjar el teu treball a Internet? L’alternativa són els continguts de pagament a la xarxa?

Mai he esperat treure benefici del que penjava a Internet. Per mi és un mostrador, un lloc on penjar les coses que fas, com una bobina, però és que és més fàcil que la gent la vegi. Abans anaves amb un DVD, el portaves a una productora i deies: “Mira-t’ho!”, i vés a saber si s’ho miraven! A Internet és més fàcil que algú arribi a tu. Potser acabaran havent-hi webs on puguis pagar una quota i veure pel·lícules, com un Spotify Premium però amb pel·lícules, però amb els videoclips no tinc gaire fe de treure’n massa benefici.

Vas estudiar cinema a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Cóm i perquè vas especialitzar-te en el món del videoclip enlloc d’un altre gènere com el curtmetratge o el llargmetratge?

Vaig acabar l’ESCAC una mica farta del cinema i vaig estar ben bé dos anys sense fer res d’audiovisual. Vaig treballar com a dissenyadora gràfica i anava fent. Llavors, dins de l’ESCAC, vam fer unes pràctiques que eren un conveni amb les discogràfiques: elles et passaven temes i l’ESCAC et donava el material  per fer el videoclip. Jo en vaig fer un i m’ho vaig passar pipa! Em va encantar! Llavors va ser com si fes les paus amb el cinema, amb l’audiovisual. Desprès, una amiga que havia estudiat amb mi, la Mar Orfila (Mürfila), treia disc i havia de fer un videoclip. El volia fer ella però es va adonar que no podia ser davant i darrera la càmera a la vegada. Em va demanar que el fes i el vam fer. D’aquell disc vam fer quatre videoclips més, del següent disc també n’hi vaig fer dos i de l’últim, dos més. Desprès van venir Love of Lesbian i han anat venint més. Tampoc ha sigut res buscat, ha anat sortint…

Creus que es menysprea el paper del videoclip tractant-lo com un gènere inferior al del curtmetratge, per exemple? Cal més suport de l’administració?

De l’administració no, perquè ja hi ha ajudes, però són molt poques i és bastant difícil que en donin. Crec que no ha de tenir suport de l’administració sinó més aviat de les discogràfiques, que són les que han d’estar més interessades en que es facin videoclips perquè és una manera de promoció brutal, i s’està veient a través d’Internet: la gent penja abans un videoclip que la cançó. Les discogràfiques haurien de valorar més el que és el videoclip i ara mateix no ho estan fent.

Les discogràfiques haurien de valorar més el que és el videoclip i ara mateix no ho estan fent.

Cóm contactes amb els artistes amb que treballes? Segueix sent un contacte directe amb l’artista o hi intervenen les discogràfiques o els managers?

Normalment, sempre treballo amb l’artista. Em contacten perquè els hi mola el que faig i parlo amb ells, fem la feina com molt conjunta, és com m’agrada. Últimament, m’han contactat discogràfiques i he hagut de parlar més amb elles que no pas amb el cantant, però intento sempre que el contacte sigui molt directe. Ahir em va trucar una discogràfica i bé, però a mi m’agradaria parlar amb l’artista, m’agrada sempre saber una mica què s’imagina ell, no fer la meva història.

Què n’opines de canal de televisió musical com MTV , 40TV o Rac 105 TV? Són la principal forma de difusió del videoclip, però estan massa influïts pels requeriments de la indústria musical? Tenen sentit si ja hi ha Internet?

Seria parlar per parlar perquè, per començar, no tinc ni televisor i no m’assabento molt bé del que passa per aquestes cadenes. Suposo que estan molt manipulades segons els interessos de la indústria. És evident que ficaran abans un videoclip de la Shakira que un d’Anna Roig i L’ombre de Ton Chien, però crec que hi han de ser. En una passada d’un videoclip a televisió ho veuen moltes més persones que al YouTube. També va bé que existeixin. Quants més canals de difusió hi hagi, millor.

Actualment, en el món del vídeo musical, hi ha realitzadors que graven vídeos musicals amb so directe i gairebé sense talls. Em refereixo a l’exemple de webs com la francesa Blogoteque. Què et semblen aquest vídeos? Es produeixen més actualment pel seu reduït cost en temps de crisis?

Evidentment, són més econòmics, però també tenen una frescor que era molt d’agrair. Veure un grup, per exemple Phoenix, que van fer un a sobre d’un autobús turístic, tocant un tema que tu ja l’havies sentit enllaunat i el veies allà, en directe, amb els murmuris de la gent al voltant, doncs era maco. Veure la mateixa cançó transformada en directe i sense tants recursos és maco, però penso que ara hi ha com una sobredosi. Hi ha masses webs que fan el mateix i ja està perdent aquella espurna d’originalitat que tenia al principi. Com més coses d’aquestes es facin, millor, però el que et podia sorprendre al principi, ara ja no et sorprèn.

Les produccions audiovisuals distribuïdes per Internet van molt vinculades a música alternativa. Creus que arribaran a la música més comercial en un futur pròxim? O aquesta ja té els canals de difusió convencionals?

A la Blogoteque han arribat a passar grups que són alternatius però també alguns una mica comercials. És cert que la música alternativa dóna més peu a fer aquestes coses i també que els grups són més accessibles. Ves a la Lady Gaga i li dius: “ei! Vull fer-te un take away show!”; t’enviarà a prendre pel sac!

Per acabar: què n’opines de les descarregues il·legals, tant de música com de pel·lícules? És un delicte o un pas cap a la democratització de la cultura?

Per exemple, veure una pel·lícula descarregada, crec que és un sacrilegi! Des de petita m’he criat cada cap de setmana anant al cine a veure sessió doble i per mi és el millor que hi ha: anar a la sala de cine. A vegades puc estar veien un trunyu, però el fet d’anar al cine, seure’m allà, que tanquin els llums, sentir la gent com interactua amb la pel·lícula i tot, per mi això és el millor que hi ha al món! Descarregant-les, pots arribar a veure totes les pel·lícules que potser no podries veure perquè a vegades aquí no arriben, però quasi que prefereixo no veure-les d’aquesta manera.

Si creus que és cert que la indústria treu molt més diners que l’artista, quan vagis al concert de l’artista compres el CD allà.

En canvi, sí que estic a favor  de webs com una que es diu Filmin, als Estats Units, en que tu pagues una quota i pots veure les pel·lícules bé, amb una qualitat d’imatge i de so, ja és una cosa més raonable. De la mateixa manera, estic molt més a favor d’Spotify. Jo mai baixo música, no m’agrada acumular, no m’agrada tenir a l’ordinador 50.000 megas de música i prefereixo molt més: “ara em ve de gust escoltar Chet Baker” i entro a Spotify. Descarregar-me la música no m’agrada. A part, que els estem fent una putada a la indústria. Si creus que és cert que la indústria treu molt més diners que l’artista, quan vagis al concert de l’artista compres el CD allà, a ell directament, que molts ho fan. Crec que hi ha altres maneres. És molt millor tenir el disc, però entenc que molta gent hagi de descarregar-se la música perquè moltes vegades a les botigues de discos no troben el que volen escoltar. Jo no he tingut aquest problema, potser no sóc tan rebuscada.

Entrevista publicada originalment a Tumblr. Abril 2011.